dilluns, 19 de març de 2018

Els anys del vi

Castellers d'Esplugues (2016): FM petita de Vacarisses
El Martí va venir al món l'any de la malura. Si Sabadell tot era una fàbrica, Vacarisses tot era una vinya. I no és que no tingués tot de cara per ser-ho, no. Un poblet fet de carenes costerudes com la mare que les va parir poc ho sembla, amic de la vinya. Però els ceps eren encara més tossuts. Se li enfilaven per tot arreu, per tot arreu li arrelaven. Per més desavinent que fos, per més que cingles i muntanyes s'hi posessin de cul. I s'hi acabaven arrapant com l'infantó al pit de la mare. Li xuclaven tot el que podien, a aquella terra vermella, seca i aspra que no volia donar-se per la pell. I se'n van acabar fent els amos. I agraïts. A cada verena feien les paus amb el poblet tan poca cosa que era Vacarisses, i la feina dels matxos per baixar amb tota la raïmada sense estavellar-se marge avall. El bé de déu que arribaven a donar aquells ceps era dels que fan goig. I caleretes, fa. No cap capital, però per anar tirant sí que tots en tenien. Fins que va baixar de França. Malparida. La malura. La fil·loxera. I tot se'n va anar pel pedregar.

Vacarissans, a arrencar els ceps s'ha dit! Que no en quedi ni un! I amb cada estrebada els hi fa l'efecte que se'ls hi en va un tros d'ànima. Ho ha manat el batlle, i han de creure. Tot fora. Tot mort. Adéu raïm. Adéu ceps. Els que poden en planten d'americà, que aquest se'n riu de la fil·loxera, però la mitat es perden. I la terra campa per allà on vol, tu diràs. I s'assalvatja. I Vacarisses és ara més boscos i matossars que no pas vinyes, malaguanyades.

[...] No passen ni vint anys que a Vacarisses queda la mitat de gent, també. Riu-te'n de la fugida d'Egipte. El que és sa, jove i fort, fot el camp. I tots ho són, de sans, joves i forts. A ells els han pogut pujar amb bon tall. Ara, sense el vi, serà cosa d'un miracle. I els dels pans i els peixos només li va sortir bé a un, diuen. I vés a saber si no era pa sec i peix passat. Hem de fotre el camp. I Vacarisses perd tot el seu jovent. I a radere d'ells, tot ho perd.
*
Fran López (2009): Estació Sabadell Nord
N'hi ha que estan a punt de treure'n palles llargues de la malura dels altres, perxò. Ja es poden anar fregant les mans, els fabricants de Sabadell i Terrassa. Els està a punt de ploure el mannà que tant demanen a déu nostre senyor. Per fer més fil, senyor! Per fer més roba, senyor! Per fer més quartos, senyor! Que a Europa hi ha la Gran Carnisseria i aquí som neutrals, conxo!, supliquen amb llàgrimes als ulls. Que això s'ha d'aprofitar, càsumronda! I ja no saben com han de donar l'abast, amb tantes comandes. I es fan una mala sang de no poder fabricar més mantes, més capes i més uniformes. Més, més. I els pobres fabricants es roseguen els punys. Han de trobar més mans! Si els vinguessin més mans, allavors sí que la producció podria anar a tot vela! I es van exclamant al cel. Tranquils, que la fe sempre té paga.
Al·leluia! L'empenteta els hi dóna la fil·loxera i no déu nostro senyor, però què hi fa? Au, fabricants de Sabadell i de Terrassa, ja teniu el vostre mannà! Anglesos, alemanys, francesos i russos ja el voldrien, ja, un reforç com aquell! Una formació de xicots sans, joves i forts que s'haurien hagut de deixar l'espinada per la vinya de casa seva avança per tot el Vallès. Com un sol home. 

Gemma Ruiz (2016): Argelagues. Editorial Proa. Barcelona. Pàgines 87-89.


INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

  • Laia Soldevila (18 abril 2017): Gemma Ruiz: “L’assignatura pendent de TV3 és tornar a tenir programes culturals”, a Crític, des de https://goo.gl/24wZxR
  • Toni Polo Bettonica (28 setembre 2016): Gemma Ruiz: "Si nosaltres no valem res!, em deia la meva besàvia", a El País Cultura, des de https://goo.gl/4WLpxk

dimarts, 9 de setembre de 2014

Màrius Carol: Un estiu a l'Empordà, sobre Grimod de La Reynière

L'endemà, mentre jo cercava informació del Pere Monastrell per Internet, vaig rebre un llibre titulat En el nom del vi que havia estat traduït a vuit idiomes, on explicava la seva filosofia sobre l'elaboració de bons vins. A la primera plana vaig trobar una citació que em va fer somriure: "Hi ha massa vi al món per a les misses i massa poc per fer girar els molins; begem-ne, doncs. Grimod de la Reynière". Em va fer gràcia no només la sentència, sinó que correspongués a un dels més grans gastrònoms de França, a qui, sent corresponsalt a París, vaig dedicar un article al diari amb motiu de la reedició facsímil del seu Manual de anfitriones y guía de golosos. Grimod va ser el primer periodista gastronòmic de la història, després d'haver estat un amfitrió excepcional que, com que no tenia una gran fortuna, organitzava uns famosos sopars on hi acudia el bo i millor de la intel·lictualitat francesa prerevolucionària, i que finançava gràcies a la publicitat. Als teatrals àpats a la seva mansió dels Camps Elisis hi anaven vint-i-dos convidats, dels quals només dos eren dones, obligatòriament vestides d'home, però invitava tres-centes persones més per veure l'espectacle culinari des d'una galeria del primer pis. Certament valia la pena veure aquells superbiosos banquets, on Grimod no tenia cap mena de problema per cantar les excelències dels subministradors de les primeres matèries: "Aquesta vedella és del carnisser Beaumont i aquells dolços són del pastisser Rouget, que us recomano vivament".
Llavors vaig recordar una frase que havia trobat de Grimod que em va servir per començar el meu article i que deia que "El vi és la llet dels vells, el bàlsam dels adults i el motor del llaminer". I encara afegia que el millor àpat sense vi és com un ball sense orquestra, com un còmic sense màscara o com un farmacèutic sense quinina. 

Màrius Carol (2014):Un estiu a l'Empordà. Columna. Pàgines 66-67.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Paràbola del blat i el jull

Peter Brueghel el Viejo (1565): La cosecha. Metropolitan Museum of Art, Nueva York
24 Després els proposà aquesta altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp;
25 però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar.
26 Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull.
27 Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
»--Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
28 »Ell els respongué:
»--Això ho ha fet un enemic.
»Els mossos li diuen:
»--¿Vols que anem a arrencar el jull?
29 »Ell els respon:
»--No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.
30 Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."

(Mt, 13, 24-30) La Bíblia (1993): Nou Testament: Evangeli de Mateu, Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides.
Per llegir-ne més
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT